Una part important de la personalitat d’un Hotel la hi confereixen els menjars que se serveixen i els vins que les acompanyen. Envoltats de vinyes volem oferir-los la història de la conservació d’una de les *varietats més interessant de la nostra comarca.

Manuel Llopis neix a Barcelona el 1885, era el fill primogènit de l’advocat i terratinent Manuel Llopis i Bofill i de Josepa de Casades i Doria. Després d’estudià la carrera de Dret, a la Universitat de Barcelona, ingressà en el cos diplomàtic. Membre numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona des de 1913, durant la Primera Guerra Mundial fou vicecònsol d’Espanya a Lyon.

A partir de 1921 va estar destinat a l’alta comissaria del Marroc a Tetuan, on va intervenir decisivament en el rescat de presoners després dels desastres d’Annual i Monte-Arruit. D’allà fou traslladat a Madrid, al Ministeri d’Estat, i més tard exercí de secretari a les ambaixades espanyoles de Berna i Lisboa.

El novembre de 1933 esdevingué encarregat de negocis del consolat de Sofia (Bulgària), ciutat on va morir l’11 de març de 1935. Al llarg dels anys en què exercí la seva professió fou distingit amb diferents condecoracions, entre altres les de Comanador dels ordes del Sant Crist de Portugal i de Sant Sabas de Iugoslàvia.

En morir llega a la Generalitat de Catalunya la mansió familiar de Sitges, amb la finalitat que l’immoble fos destinat a Museu Romàntic (llevat de la segona planta, reservada en usdefruit vitalici per a la seva germana i hereva, Mercè Llopis). La guerra civil va interrompre el procés, però l’any 1943 Frederic Camp i Llopis i Trinitat de Fontcuberta i de Dalmases, marmessors del diplomàtic, oferiren el llegat a la Diputació de Barcelona. Fetes una sèrie de reformes i millores a l’edifici (1946-1948), el 12 de març de 1949 tingué lloc la inauguració del Museu amb l’obertura al públic de la planta noble. Posteriorment s’obriren les dues sales de diorames i la de moda del segle XIX (1950), el jardí i la bodega (1952) i, finalment, la biblioteca vuitcentista (1957). A partir de 1972 el Museu acollí la col·lecció de nines de Lola Anglada.

Llopis conscient que el conreu de la malvasia acabaria desapareixent del tot, va voler evitar-ho llegant a l’Hospital de Sitges la vinya d’Aiguadolç i el negoci d’elaboració de malvasia, amb el compromís, mantingut encara avui en dia, que la institució continués elaborant la malvasia de Sitges amb la qualitat que l’ha caracteritzada tradicionalment des de l’època moderna. Durant més de mig segle la Fundació s’ha mantingut fidel al llegat que li va deixar el seu benefactor.

La Fundació ha engegat diverses iniciatives com ara la campanya APADRINA UN CEP DE MALVASIA DE SITGES que vol implicar a tots els ciutadans de Sitges i de la comarca que creuen que la malvasia és un dels signes d’identitat més valuosos de la nostra població i, en general, a totes les persones que estimen el valor de les tradicions.